Trobada de l’ACCat: Vint anys fent xarxa per l’educació musical a Catalunya
El 30 de setembre, representants dels conservatoris i centres professionals de música associats a l’Associació de Conservatoris de Catalunya (ACCat) es van reunir presencialment al Conservatori Municipal de Música de Barcelona en una jornada que va tenir un caràcter especialment commemoratiu: l’associació celebra el seu vintè aniversari. Actualment aplega ja 27 centres d’arreu del territori català i continua treballant per enfortir els ensenyaments musicals i la seva connexió amb l’ecosistema cultural del país.
La jornada es va iniciar amb la benvinguda del president de l’ACCat, Lito Iglesias, i d’altres membres de l’actual Junta, que van repassar la trajectòria de l’associació al llarg d’aquestes dues dècades i alguns dels projectes que les han marcat, com els cinc Congressos de Pedagogia Musical de Catalunya i les deu edicions dels Premis BBVA de Música al Talent Individual.
Una associació nascuda d’un procés de transformació
Un dels moments centrals de la jornada va ser la taula rodona dedicada als orígens de l’ACCat, que va reunir quatre professionals vinculats a diferents moments de la història de l’associació: Carme Pasolas, Joaquim Garrigosa i Estefania Balcells, signants de l’acta de constitució de l’entitat l’any 2006 en representació de Sabadell, Vila-seca i Cervera, respectivament, i Víctor Santapau, en representació del present i del desenvolupament futur de l’associació.
Com recordava Pasolas, «tota vida que neix té un procés de gestació». I l’ACCat no en va ser una excepció. La seva creació va ser el resultat d’un procés de transformació que els conservatoris i centres d’ensenyaments musicals ja feia anys que experimentaven, especialment arran de la LOGSE, durant la dècada dels noranta. Garrigosa, que aleshores exercia com a assessor per als Ensenyaments Musicals i Artístics de la Generalitat de Catalunya, va recordar que aquell període també va comportar un canvi de consciència, en què els estudis de música i dansa van començar a entendre’s com una doble escolaritat. En aquest context, va recuperar una frase d’Oriol Martorell que sintetitzava, amb ironia, alguns dels reptes de l’educació musical del moment: «El problema de l’ensenyament musical del nostre país és que ensenyem els músics a tocar drets, i després potser es passaran la vida tocant asseguts».
Aquesta transformació dels ensenyaments musicals, juntament amb l’expansió d’instruments fins aleshores minoritaris, va contribuir a ampliar i diversificar l’oferta educativa. En paral·lel, el canvi de conveni va afavorir el creixement de les escoles de música i va donar més autonomia als centres per definir el tipus d’ensenyament que volien oferir. Per a Garrigosa, aquesta evolució va obrir noves oportunitats, però també va plantejar un repte que continua vigent: aconseguir que els adolescents mantinguin l’interès per la música i optin per continuar la seva formació fins als ensenyaments superiors.
Un model compartit, sense uniformitzar
La posterior aprovació de la LOE va donar pas als nous decrets dels graus professionals, que a Catalunya es van concretar l’any 2008. Segons Santapau, una de les fortaleses del model català va ser evitar la uniformització dels conservatoris i, alhora, permetre que compartissin uns objectius comuns. És en aquest context que l’ACCat va contribuir a connectar els centres i consolidar una comunitat professional al seu voltant. «Un dels grans canvis que va fer l’ACCat és la creació d’una xarxa per a aquests conservatoris», va destacar.
Per a Balcells, aquesta funció de trobada ja era una de les necessitats que explicaven el naixement de l’associació. L’ACCat permetia posar en contacte centres que compartien reptes i necessitats i situar l’alumnat al centre d’aquesta cooperació.
El fet que els conservatoris estiguin presents arreu del territori també permet entendre el seu paper més enllà de l’àmbit estrictament educatiu. «Un conservatori no és només un centre docent: és un equipament cultural, que genera talent i cohesió en el territori», va afirmar Santapau.
Vint anys de projectes i cooperació
Aquesta voluntat de cooperació s’ha concretat al llarg dels anys en diferents projectes i espais de trobada. El Congrés de Pedagogia Musical de Catalunya n’és un dels principals exemples. Amb cinc edicions celebrades, el Congrés ha permès abordar col·lectivament els reptes dels centres, que també han anat canviant. La darrera edició, dedicada a la intel·ligència artificial en els ensenyaments musicals, n’és una mostra.
Però la funció de l’ACCat no es limita a generar espais d’intercanvi entre els centres. Pasolas va recordar que els estatuts de l’associació recullen el contacte amb les institucions i amb el Departament d’Educació com una de les seves finalitats.
Aquesta interlocució permet a l’ACCat actuar com una veu comuna dels centres i establir ponts amb els ensenyaments superiors, participar en la definició de currículums i cooperar amb institucions com la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), entre altres agents de l’ecosistema musical.
Una perspectiva de futur
La mirada cap al futur va ser també present en la intervenció de Garrigosa, que va reivindicar l’evolució positiva del panorama musical català. Malgrat els reptes que encara queden per afrontar, va destacar l’augment de l’activitat concertística, la programació a les comarques i la consolidació d’una xarxa d’auditoris arreu del territori. En aquest context, va remarcar la importància dels ensenyaments professionals com a base per formar els futurs músics del país: «Centrar-nos en els ensenyaments d’aquesta franja d’edat és el que genera riquesa en l’ecosistema musical del país».
Un cop acabada la taula rodona, els assistents van compartir un refrigeri a la Peixera del Conservatori, en un ambient distès que va afavorir les converses entre representants dels diferents centres. Vint anys després de la seva fundació, l’ACCat continua creixent i treballant conjuntament, amb una comunitat que ja aplega 27 centres i que afronta els nous reptes de l’educació musical des de la cooperació.